El dictat del Voló

Divendres 17 de maig 2019

DICTAT DE L’ESCOLA DE CATALÀ : 17/05/2019

Primer text destinat al jovent : Els dos gegants

Fa molt, molt de temps, dos gegants vivien en un país molt bonic. A l’estiu hi feia calor i, a l’hivern la terra era encara més bonica sota la neu. Cada dia, els gegants caminaven junts dins les muntanyes i els boscos, anaven amb molt en compte de no trepitjar els arbres. Els ocells feien nius a les seves barbes, i a tot arreu on anaven els gegants se sentia cantar les grives i els rossinyols. Però, un dia per poca cosa es varen barallar fins a llençar-se pedres de l’un a l’altre. Pedres que, al caure al mig dels oceans , es varen transformar en illes arreu del món.

Segon dictat destinat als adults : Un carrer popular

El nostre carrer era un espectacle permanent. Hom hi trobava una adrogueria que també venia llet, dues fleques i una carnisseria, i sempre hi havia almenys un parell de veïnes que coincidien i ho aprofitaven per fer petar la xerrada un moment al mig de la calçada. I parlaven tan fort que tothom es podia assabentar del que s’explicaven. Quan els pagesos tornaven del camp, se solien rentar els peus a les agulles que corrien de cada banda d’unes voravies més que estretes. I, naturalment, de tant en tant hi havia entre les dones alguna enganxada de les fortes, amb una cridòria al costat de la qual les potents sonòs són discretes. Solia ser per algun afer de rivalitat, algun home havent canviat, ocasionalment i de manera il.legal, de llit.

La promiscuïtat, en efecte, era tal que hom no sabia sempre ben bé fins on arribava. Els homes, en aquelles ocasions, evitaven de ficar-se en les baralles per por de rebre de les dues bandes. Les dones es podien estirar els cabells i insultar-se tant com volien, ells feien el mort, no sortien de casa. Al migdia i a les set del vespre el carrer s’omplia d’olors gastronòmiques, de sofregits, de flairades d’oli cuit, perquè totes les cuines obrien a fora i, permetia de fer comentaris sobre el que celebraven uns i altres.

El Dictat !

DICTAT

En Patufet

Una vegada hi havia un nen petit, petit, portava el nom de Patufet. Un dia, es va amagar sota una col i va dormir. Un bou que passejava va veure aquesta col i se la va menjar. El pare d’en Patufet cridava « Patufet, on ets ? ».

Se sentia una veu que responia : « a la panxa del bou que no hi neva ni hi plou ».

La cargolada

És una tradició ben arrelada, al Rosselló, de menjar cargols els dies festius de la bona temporada  com, per exemple, la Pasqua, la Pentecosta o l’Assumpció. Es fan coure els cargols  al camp,  a sota d’una olivera o d’un pi, on s’agrupen les famílies. Es fa allà una bona foguerada amb sarments de vinya. Mentre aquests cremen per tornar-se brasa, els cargols, netejats amb la punta d’un ganivet, amanits amb sal, pebre i un terrosset de sagí, estan disposats, ben arrenglerats en unes graelles. Quan són cuits, es treuen del braser i la gent es reuneix entorn de les graelles, dreta, així, es paeixen més bé els cargols.

Un costum ancestral exigeix que cada cargol, una vegada extret de la seva closca gràcies a un punxó, sigui menjat acompanyat amb un tros de pa untat d’allioli amb un raig de vi negre begut amb porró. Avui dia, a més dels cargols es fan coure llonganissa, costelles de xai i embotit. El costum de beure amb porró s’ha conservat i es conservarà  sempre i, amb ell, els tips de riure en contra d’aquells que no en saben i que no volen abaixar-se a posar-se un pitet, cada vegada es posen més medalles de vi i a la camisa i al jersei.